La nina de Kafka

 

"Entesos. La història. La història de la nina. És l'últim any de la vida de Kafka, i s'ha enamorat de la Dora Diamant, una noia de dinou o vint anys que s'ha escapat de la seva família hassídica a Polònia i que ara viu a Berlín. Kafka li dobla l'edat, però és ella qui li infon el coratge per marxar de Praga (cosa que ell fa anys que vol fer) i es converteix en la primera i l'última dona que viu amb ell. Ell arriba a Berlín la tardor del 1923 i mor la primavera següent, però aquests últims mesos són segurament els més feliços de la seva vida. Malgrat que la salut li empitjora dia a dia. Malgrat les condicions socials de Berlín: escassetat d'aliments, revoltes polítiques, la pitjor inflació en la història alemanya. Malgrat la certesa que ja no li queda gaire temps en aquest món.

 

 

Cada tarda, Kafka surt a fer una passejada pel parc. La Dora l'hi acompanya gairebé sempre. Un dia troben una nena que plora desconsoladament. Kafka li pregunta què li passa, i ella li respon que ha perdut la nina. Ell de seguida es comença a inventar una història per explicar-li què ha passat. "La teva nina se n'ha anat de viatge", li diu. "Com ho sap?", li pregunta la nena. "Perquè m'ha escrit una carta", li respon Kafka. La nena no s'ho acaba de creure. "Què la porta?", li pregunta. "No, em sap greu", diu ell, "Me l'he deixat a casa, però demà la portaré". És tan convincent que la nena ja no sap què pensar. Pot ser que aquest home misteriós digui la veritat?

 

 

"Kafka se'n torna de dret a casa per escriure la carta. Seu a l'escriptori i, mentre mira com ell escriu, la Dora s'adona que està tan seriós i tan tens com quan compon la seva obra. No vol enganyar la nena. Si es pot inventar una mentida bonica i persuassiva, compensarà la pèrdua de la nena per una realitat diferent que, tot i ser falsa, sera real i creïble segons les lleis de la ficció.

 

 

"L'endemà, Kafka torna al parc amb la carta. La nena l'hi espera i, com que encara no sap llegir, ell l'hi llegeix en veu alta. A la nina li sap molt greu, però s'ha cansat de viure sempre amb la mateixa gent. Ha de sortir i veure món, fer nous amics. No és que no s'estimi la nena, però necessita un canvi d'aires i per això s'han de separar durant una temporada. La nina promet escriure-li cada dia i mantenir-la al corrent de les seves aventures.

 

 

"Aquí és on la història em comença a trencar el cor. Ja és prou sorprenent que Kafka es molestés a escriure aquesta primera carta, però després es compromet a escriure'n una cada dia... sense cap altre motiu que consolar aquella nena, a qui no coneix de res, una criatura a qui una tarda es va trobar per casualitat en un parc. Quina mena d'home fa una cosa així? Ho va fer durant tres setmanes. Tres setmanes. Un dels escriptors més brillants que mai hagi viscut sacrificant el seu temps (un temps cada cop més preciós i limitat) per escriure les cartes imaginàries d'una nina perduda.

 

La Dora explica que escrivia cada frase parant moltíssima atenció als detalls, que la prosa era precisa, divertida i captivadora. En altres paraules, era la prosa de Kafka i, durant tres setmanes, va anar al parc cada dia per llegir una altra carta a la nena. La nina es fa gran, va a l'escola, coneix altra gent. Continua dient a la nena que l'estima, però fa entendre certes complicacions en la seva vida que li impedeixen tornar a casa. A poc a poc, Kafka prepara la nena per al moment en què la nina desapareixerà de la seva vida per sempre més.

 

S'esforça per trobar un final satisfactori, preocupat perquè, si no se'n surt, l'encanteri es trencarà. Després de provar diverses possibilitats, decideix que la nina es casi. Descriu el noi de qui s'enamora, la festa de compromís, el casament al camp, fins i tot la casa on ara viuen la nina i el seu marit. I finalment, a l'última línia, la nina diu adéu a la seva estimada amiga.

 

 

"Evidentment, en aquest punt la nena ja no troba a faltar la nina. Kafka li ha donat una altra cosa i, al cap d'aquelles tres setmanes, les cartes l'han curat de la tristesa. Ara té la història i, quan una persona té la sort de viure dins una història, de viure en un món imaginari, les penes d'aquest món desapareixen. Perquè mentre la història continuï, la realitat ja no existeix."

 

 

 

 

 

**Extret de les planes 161-163 de "Bogeries de Brooklyn", de Paul Auster.**

 

Culturarock.org