- Dimecres 6 de desembre del 2006 -

FNAC L'ILLA. 19:00 hores - Barcelona.

 

Un lloc familiar per la presentació del disc tribut als Sopa de Cabra, un grup llegendari i per què no dir-ho, clau a la meva vida. Em sembla una mica increïble que ja facin cinc anys d'aquell emotiu Adéu a la sala Razzmatazz (concert al que malauradament no hi vaig poder assistir) i gairebé de l'inici, irònicament, de tot plegat. Cinc anys que han passat ràpid però també molt intensament.

Però centrant-me en la presentació, destacar que va anar a càrrec del periodista i crític musical (entre d'altres coses) Pep Blay, acompanyat per en Jofre Bardagí i en Sikus (Sabor de Gràcia) <hi faltaves tu, Gerard...>. Van començar a sonar els primers acords de la versió de la Beth del "Podré tornar enrere" i tot i que, no és com la original, em va agradar força. Inevitablement em van venir imatges i paraules al cap i un calfred em va recórrer.

 

 

Podré tornar enrere, quan estigui massa lluny

Podré tornar enrere, quan sigui massa tard...

Podré tornar enrere, quan estigui massa lluny

Podré tornar enrere, quan sigui massa tard...

 

 

La veu d'en Pep Blay iniciant la presentació em va fer prendre consciència d'on era, per uns moments havia viatjat mentalment en el temps i l'espai. Parlava de la tria dels artistes i de les cançons i de com va anar tot plegat, de l'inici del projecte. La idea inicial de fer el disc-homenatge als Sopa de Cabra i de que el director artístic del projecte fós ell mateix neix d'una proposta de la discogràfica Música Global, la mateixa discogràfica que va portar al grup durant molts anys. Quinze artistes, quinze versions diferents i una cançó inèdita dels Sopa. Tots són gent que li agrada Sopa de Cabra i això es nota en el resultat final del disc, va destacar. Fins i tot el tècnic de so de Rosendo, que ha col-laborat a la masterització a Madrid, recordava bolos amb Sopa.

 

 

Les cançons dell CD Podré tornar enrere. El tribut a Sopa de Cabra:

1. Amaral - Camins

2. Sidonie - El Far del Sud

3. Gossos - Sota una estrella

4. Pereza - El sexo (que me hace feliz)

5. Pastora - Quan es faci fosc

6. Lax'n'busto - Els teus sominis

7. Sabor de Gracia + Ojos de Brujo + La Troba Kung Fu + Gertrudis - L'Empordà

8. Beth - Podré tornar enrere

9. Bunbury - Vida adapt. Viure

10. Kenzazpi - Instants del temps

11. Casa Rusa - Si et va bé

12. Roger Mas - Hores bruixes

13. Jofre Bardagí - Per no dir res

14. Pedro Javier Hermosilla - El boig de la ciutat

15. Shuarma - Si et quedes amb mi

16. Sopa de Cabra - Seguirem somniant

 

 

 

 

 

 

 

Cinc anys de la dissolució del grup. Cinc anys de la mort d'en Joan Cardona Ninyín. Del mateix Pep Blay, la seva darrera entrevista al documental "L'última cançó". Se'm fa estrany escriure aquestes línees, estrany i difícil, realment difícil. Vull acabar aquesta crònica recordant les paraules de l'esperit més rocker dels Sopa de Cabra, "l'enfant terrible" del rock català, (juntament amb Pau Riba). Amb un sentiment agredolç, reivindico aquesta, l'última cançó dels Sopa de Cabra.

Seguirem somiant. Malgrat tot, seguirem somiant.

Fins sempre. (Sempre).

 

 

 

 

"Sopa ha sigut el millor grup de rock a Catalunya"
Pep Blay - BARCELONA

 

La desaparició de Joan Cardona Ninyín ha trasbalsat el món del rock a Catalunya. Guitarrista i compositor de Sopa de Cabra i representant del seu vessant més rocker i descarat, va ser com un gurú per a tota una generació de gironins. Aquest és un recull de fragments de la seva última entrevista. Va ser per al documental L'última cançó, una producció de Televisió de Catalunya.

 

 

 

Per què ha arribat el final de Sopa de Cabra?

Hi ha hagut molts motius: molt de temps junts, desig de fer coses diferents... Després de quinze anys, jo tinc ganes de deixar la història i ser normal i corrent, sense Sopes ni mogudes. Tornar a la realitat.

 

 

 

De tu es diu que sempre has viscut com un autèntic rocker.

Als catorze anys vaig sentir el rock & roll i vaig dir: "Això és el que vull". Eren els anys setanta, jo era jove i hi havia molta marxa: manis, merder, el final del Franco... Per mi el rock és una forma de vida i una actitud a més d'una música.

 

 

 

Al principi et deien el rei del porno-rock per les teves lletres sense embuts. 'El sexo (que me hace feliz)' va sonar a tot Espanya!

Això m'ho vaig inventar als setze anys. Jo pensava que s'havia de reivindicar el fet de tocar en català rock and roll. Havia sentit Pau Riba, i coses d'aquestes, però no hi havia canya: faltava rock and roll! La cançó del sexe la vaig fer amb el meu germà, en Pau, perquè volíem follar. Però per lligar es veu que has de fer cançons més sentides. Dient "déjame penetrar tu sexo" no lligues.

 

 

 

Com vas pair l'èxit tan ràpid de Sopa de Cabra?

Al principi funcionàvem com a grup. Veníem de l'entorn okupa i jo creia en la solidaritat. Però quan vam començar a tenir èxit i ser tan famosos a mi ja no em va agradar. Ho he disfrutat molt, ho he passat molt bé tocant, hem fet bons discos, però com a esperit per mi el disc de Sopa de Cabra és el segon, La roda, en què érem un grup, aportàvem idees, féiem les cançons a mitges. Fins que es va veure que hi havia pasta: i vinga a fer cançons com a xurros...

 

 

 

Sopa ha estat el vaixell insígnia del rock en català.

A mi m'agrada molt que ho sembli, i m'honora. Però no crec que ho sigui. Després de vendre tant del primer disc, van sortir molts grups, alguns bastant dolents, però només pel fet de cantar en català eren a primera fila. Al final hi va haver una sobredosi de macroconcerts de rock en català i no prou públic. I van quedar els que tocava. Sopa de Cabra no va marcar cap camí perquè no sabíem en quin camí estàvem. I si nosaltres vam ser millors, doncs mira: que se jodan, no?

 

 

 

 

 

A l'últim disc, 'Plou i fa sol', has escrit 'La darrera mirada enrere'. És el teu adéu a Sopa?

No, és el meu adéu a una noia que m'agradava molt però ens vam separar. I al final mires enrere i dius: me l'estimo molt, va ser molt guapo, però hem de seguir endavant, hem de seguir el camí.

 

 

 

 

Què t'ha quedat per dir?

Que Sopa de Cabra ha sigut el millor grup de rock que hi ha hagut en la història de Catalunya. De lluny. I això em fa sentir molt orgullós.

 

 

 

 

 

I portava dies pensant en com finalitzar aquesta crònica, i no vull que s'interpreti com a res personal, però llegint l'Enderrock d'aquest mes m'he trobat un texte de la Martona, la companya d'en Ninyín, que m'ha emocionat. Aquest és el final de crònica que estava buscant. Preciós.

 

 

 

 

 

 

 

PELL DE LLUNA

Quan em deies que aquella cançó semblava escrita per a mi, aconseguies fer-me sentir especial per moments. Cada vegada que tocaves aquells acords em buscaves la mirada i em feies l'ullet acompanyant-lo d'una llengota tan descarada com encantadora.

Així eres tu, com una llengota: descarat però encantador.

Sovint et venia a veure i t'explicava mil coses, tu em deixaves xerrar, sabies que després aquells llavis et lleparien tots els racons fins a deixar-te extasiat. Mentre feies córrer uns acords darrere del meu nom, fumàvem junts alguna cosa, i acabàvem follant, com sempre. En acabat, t'encenies una cigarreta i ens bevíem a mitges una copa, mentre et dedicaves a dibuixar els nostres cossos enmig de l'espai, entre estels i cometes.

Quan et deia que me n'anava, t'hi oposaves. M'agafaves les galtes entre les teves mans i em xiuxiuejaves: "Llàstima que ni els dibuixos ni les cançons puguin guardar la teva olor". Em feies creure que vivies enamorat de la meva olor, em deies que era com la flaire d'una foguera amb les millors flors i aconseguies que em quedés.

El fum d'herba ens sentava bé i ens tornàvem a posar a to. Quan em tenies al setè cel del plaer, entre orgasmes i sospirs, et sentia cantar: "Pell de lluna, amb ulls de pluja, alè de mil colors!". Eres boig, em feies riure, m'encantaves. La propera nit tornaríem a fer l'amor com folls, cos contra cos. I tornaries a deixar caure els acords rere el meu nom. I tornaries a dibuixar els nostres cossos confosos, calents, nus, pacífics, perduts enmig de l'univers.

Sabia que el meu somriure et perdia, sempre me l'arrencaves a petons salvatges i davant aquell atac no podia fer altra cosa que devorar-te.

Els nostres cossos vestits d'aigua i sol es tornaven a rebolcar, més tard, a aquell sofà de camerino, sobre aquell altaveu del backstage, entre seients de furgoneta o en aquell llit d'hotel. La teva llengua coneixia tots els secrets del meu cos de pell de lluna, les meves mans havien fet de tot sobre aquella pell de cafè amb llet. Sovint em treies la llengua i t'imaginava llepant-me els mugrons de nou, t'ho deia a cau d'orella i me l'arrencaves a mossegades. La morbositat l'acabàvem sempre amb un bon clau. No fèiem mal a ningú, ens oblídavem del món i gaudíem d'una bona estona de sexe.

 

Sempre em vas dir que tenia pell de lluna i ulls de pluja. La meva pell segueix pàlida, els meus ulls segueixen clars, però ja ningú em fa sentir especial com tu ho feies. Ens trobàvem entre la bohèmia de la nit i viatjàvem junts a altres mons, somniant fer l'amor més enllà. Ara ets tu qui viu en un altre món, però em queda el teu record i les imatges de tots aquells moments. Un dia vindré a Júpiter a fer-te una visita. Enyoro aquelles nits amb tu de sexe, drogues i rock'n'roll.

 

 

Martona

 

 

 

**Extret de l'Enderrock del mes de març'2007**

 

 

M@ribel

Culturarock.org