 |
| |
---------------ENTREVISTA---------------
1.- Com va començar en Pau Riba al món de la música? Als 14 o 15 anys, jo escrivia poesia —els típics poemes existencialistes d’amor adolescent i desesperançat— i, des que el fenomen Setze Jutges/Nova Cançó estava arrencant amb molta força, vaig pensar que els meus poemes arribarien a molta més gent si els musicava (la música ven més que la poesia, la presència escènica atrau més que la distància impersonal del llibre).
Això ho han de dir els lectors, crítics i comentaristes. Jo l’únic que puc dir és que la facilitat que tinc amb el llenguatge no pot sinó venir-me del meu avi i per via intravenosa. És a dir, a través de les cadenes informatitzades de l’àcid desoxiRIBAnucleic o ADN.
Vam formar el grup de folk com a resposta als Setze Jutges, d’estètica burgesa i afrancesada, quan nosaltres ens sentíem més propers al folk americà de Pete Seeger, Joan baez, Bob Dylan, etc., que era més populista, més combatiu i més universal. Érem post-adolescents i ens sentíem poderosament atrets pel rock, el moviment hippie i la contracultura. De fet, la nostra generació és la que dugué a terme la “revolució dels joves” contra el sistema.
El Dioptria —un disc doble servit en dues fases— marca el començament de la meva carrera en solitari, immediatament després d’haver-se dissolt el Grup de Folk. També és, crec, el primer disc de rock fet en català i a Catalunya. Pel que fa als continguts, és una crítica ferotge a l’esperit petit-burgès i a la família cristiano-progressista entesa com a cèl•lula bàsica de la societat. El Dioptria I pica contra la dona i el II contra l’home, tot i que no tant, probablement perquè jo en sóc. I és més folky.
Dedicat al naixement del meu primer fill Pau —o griPau (Gran Riba Pau)—, que va néixer de part natural a Formentera sense altra ajuda que les meves dues mans. Molt influït per la cançó popular catalana d’arrel tradicional i per la Incredible String Band i enregistrat a l’illa amb un equip portàtil alimentat per bateries (un Nagra, que és el que s’usava i s’usa encara pel so directe en el cinema), aprofitant la ressonància natural del pou, el murmuri de les abelles, etc.
Clausurada l’etapa bucòlica de Formentera, el meu desig era reincorporar-me a la moguda amb un disc de rock dur, tirant a heavy, raó per la qual vaig buscar l’acompanyament de músics valencians (a BCN, entre progressistes, laietans i l’ona mediterrània, estaven tots capficats en la recerca d’arrels i d’estils propis i no hi havia qui fotés canya: hi havia molt de cap i poc estómac, que és el que a mi m’interessava). Amb tot, em va costar convèncer els valencians que fer rock en català era possible.
Movieplay em convidà a un concert a Madrid que es va suspendre. No teníem calers per tornar i l’editora ens proposà fer —improvisar— un nou disc. Però quan només teníem les bases fetes, la discogràfica va tallar l’aixeta i el disc es va quedar a mitges, I nosaltres, castrati. Finalment, al cap d’un any, sorgí la possibilitat d’acabar-lo amb Daevid Allen (de Soft Machine, Gong, etc.) al seu Bananamoon Observatory de Deià, Mallorca, amb un Revox de 4 pistes i molta imaginació. Aquí, en sintonia amb ell, vaig poder aplicar a fons la tècnica de collage ja assajada al Dioptria I, i per primera vegada vaig entrar en el que més tard he sabut que se’n diu un estudi electrodomèstic. També aquí, encara que el disc seguia sent de Movieplay, vaig començar a familiaritzar-me amb les idees i tècniques d’autoproducció i autoedició.
Aquest títol s’ha de començar a llegir a partir de la sisena lletra, de manera que diu: “a Cris i a Marga...”. Dedicat a dues germanes simbolitzades a la portada i la contraportada per un crisantem i una margarida, es convertí en el primer disc enregistrat a l’estudi-hotel Ibiza Sound, amb l’enginyer Brian Humphries (el de l’Ummagumma de Pink Floyd). El vaig dur a terme amb els que jo considerava els millors músics que havien tocat amb mi al llarg de tota la meva carrera. Ho van fer molt bé però els seus estils tenien molt poc a veure entre si… i el resultat quedà bastant lluny del que jo esperava.
- Transnarcís (1985) Maria del Mar Bonet em demanà cançons. De flors. N’hi vaig fer una dotzena llarga però a ella, molt seva, només n’hi va agrada una. Al cap dels anys, les vaig agafar i, conjuntament amb quatre temes relacionats amb la novel•la Ena que acabava d’escriure, en vaig fer primer un espectacle i després un llibre-disc-objecte de regal dissenyat i editat per Saura-Torrente d’Edicions de l’Eixample, amb dos LPs transparents, set perfums, un elixir de llarga vida, etc. Pel que fa al contingut, és una alegoria de la distància que em separa de la Nova Cançó… i pel que fa a la forma, és una reedició de la crisi anterior.
Tancada l’etapa floral amb ínfules jazzístiques i superada la profunda crisi de la cançó i el roc deguda per una banda a la recuperació del govern autonòmic després de la mort de Franco i per una altra al booom de la moguda madrilenya, jo em sentia dèbil, abúlic i desubicat. No comprenia ben bé què estava passant, ni qui era, ni quin podia ser el meu paper dins el nou panorama. Els líders del nou rock, però, em van reivindicar i Pep Sala, líder de Sau, s’oferí a produir-me aquest disc, que segons ell m’havia de tornar als altars.
En complir-se el centenari del naixement de la meva àvia Clementina Arderiu, Isabel Segura em proposà de musicar alguns poemes seus. Més tard, en complir-se el del meu avi Carles Riba, em suggerí que, ja posats, ho intentés també amb ell, cosa que suposà per mi un gran repte però també un desgreuge respecte de certes manifestacions emeses en la meva joventut. Amb els anys havia anat sentint la seva herència, i em feia gràcia que finalment fessim alguna cosa junts, encara que fos a títol pòstum… per convertir-lo en el millor lletrista del roc autòcton. O del que fos. El Taller de Músics m’oferí la seva Big Band, capitanejada per Xavier Maristany, per dur a terme un concert amb tot aquest material. El resultat és menys experimental i trencador del que jo pretenia, però real, consistent.
El meu fill Caïm, que se n’anà a fer l’últim any d’EGB als EEUU i tornà convertit en un excel•lent guitarrista i un gran músic en potència, i el seu germà Pauet, un boig dels ordinadors de tota la vida i un expert manipulador d’imatge, formaren el grup Pastora, que, a proposta meva, acceptà acompanyar-me en els directes. Al cap de poc, però, se’n cansaren i proposaren crear un espectacle de cap i de nou, més actual i més tecno. Així és com sorgí aquesta història sobre Gaia i la nostra relació amb ella i així és com sorgí aquest CD, enterament enregistrat a casa, per primera vegada, amb un PC i uns quants perifèrics. El primer autogestionat i autoproduit.
Durant els treballs de recerca de materials de cara a l’exposició Alter Músiques Natives (a propòsit de l’experimentalisme musical a Catalunya) impulsada pel KRTU, vam trobar un enregistrament en bon estat de la meva provocativa actuació al Canet Roc 77 amb els Perucho’s. Julià Guillamón, Víctor Nubla i jo —els comissaris de l’exposició—, coincidirem en la conveniència d’editar-lo i finalment fou G3G qui n’assumí la responsabilitat. Per recalcar el seu valor com a document històric i com a de gamberrada experimental, el vam editar en un CD hermèticament tancat dins una llauna de conserves dins la qual hi havia també, a més del text, la informació i alguns assaigs sobre el tema, una tirita, una aspirina i les males crítiques de l’època rebregades i aixafades pel meu propi peu.
L’any vuitanta i pico ens van encarregar al Toti Soler i a mi un recital de nadales tradicionals. A partir d’aquí el projecte Jisàs de Netzerit començà a créixer fins a convertir-se en un guió de comic que havia de il•lustrar Max, el de Peter Punk. Avatars de la vida, però, van fer que el projecte quedés en via morta fins l’any 2000 en què, des que el Toti es trobava ja en una altra onda, vaig ser jo qui n’assumí la responsabilitat musical i, en homenatge al moviment de principis de segle (estic escrivint una història de la música del s. XX i considero aquest un moment clau) li vaig imprimir una estètica dadà, cosa que quedà reflectida en el títol. És la història de Jesús explicada en clau de futur galàctic situat d’aquí a 2000 anys, contrastada amb la que expliquen les nadales tradicionals, que són la crònica del que succeí 2000 anys enrera.
Per una banda, estic rematant l’esmentada
història de la música del s. XX, de títol encara
incert, en què vaig rastrejant els distints moviments, escoles
i estils musicals a partir de l’evolució dels instruments
degut als avenços electrònics (física), l’aparició
de les distintes drogues sintètiques (química) i la irrupció
del llenguatge digital, els ordinadors i la informàtica (matemàtiques).
Crec que tant en el camp del folk com en el camp del rock com en els camps del tecno i l’experimental el país bull amb un alt nivell de professionalitat: hi ha grans i distintes personalitats en tots els camps i concerts no en falten. Així i tot, i principalment en el camp del roc, la moguda sembla trobar-se en un impàs, un compàs d’espera. Falten idees noves capaces de revolucionar el gust de l’oient i connectar-lo amb l’actualitat. Falta genialitat, falta locura, falta energia movilitzadora. Lideratge estètic i conceptual.
Aquesta idea neix d’una realitat:
el PC i l’avenç general de la tecnologia informàtica
han fet que tot el procés de creació, producció,
promoció, distribució i venda de l’obra musical
puguin ser executats per un mateix des de la pròpia casa, a un
cost assequible i sense necessitat d’haver d’acudir a les
grans empreses. Que el músic pugui gestionar la totalitat dels
seus drets, establir les pròpies estratègies i operar
en un mercat que és nou, té les seves lleis i no té
res a veure amb el de les multinacionals ni amb les seves polítiques
prepotents i agressives. La cosa té avantatges i inconvenients.
És un risc, sí. Però també és una
opció i una via cap al futur.
El que crec és que s’enfronta a una crisi de cavall de la qual no en sortirà si no és reciclant-se, canviant radicalment. La nova realitat fa que, per una banda, l’intermediari, que deixa de ser una necessitat, passi de contractar a ser contractat, cosa que l’obligarà a ser competent, especialitzat i complaent. Per una altra, fa que el mercat es diversifiqui, sofreixi el que se’n diu una atomització, i tant els suports com les vies de distribució i venda canviïn constantment i entaulin la gran batalla a través d’internet, des d’on els discs seran promocionats i, gràcies a l’MP3 i altres sistemes que aniran sortint, podran arribar al consumidor sense passar pels distribuïdors ni els venedors. Les multinacionals deixaran de comprar artistes a gestionar obres i esdevindran meres empreses de serveis. Centenars de milers d’aprofitats, si no s’espavilen, es quedaran sense feina i el malbaratament i el luxe tendiran a desaparèixer. Molts artistes seguiran optant per fer-se gestionar els seus interessos, pagant, però exigiran bons professionals i es negaran a alimentar tants inútils com s’han vist obligats a alimentar fins al present.
9.- La globalització i la creixent hegemonia dels Estats Units al món. Quina opinió tens al respecte? La globalització és
un altre fet incontrovertible: el món ja és un mocador,
un sol territori esfèric dins el qual hi ha una incommensurable
diversitat. Els EEUU volen ser l’amo i senyor d’aquest territori
i disposar a voluntat de tot el que conté. I a falta de raons
morals, esgrimeixen la força bruta, que és l’únic
recurs poderós de què disposen. Aquest és el perill:
que per la seva ambició, la seva arrogància i la manca
absoluta de respecte envers els seus veïns de territori, converteixin
el món en una selva inhòspita en què tant sols
imperi la llei del més fort i facin que, malgrat que ciència
i filosofia han arribat a cotes altíssimes, la civilització
experimenti un retrocés de mil•lennis. M’hi oposo
amb totes les forces.
La societat ha canviat degut, bàsicament,
a la irrupció de la màquina i els avenços tecnocientífics:
els electrodomèstics, la robòtica industrial, les noves
energies, els nous mitjans de comunicació, els miracles de la
informàtica… Però el sistema, malgrat que s’ha
anat sofisticant i corrompent, segueix sent el mateix: un capitalisme
agressiu, basat en la competència, la propaganda i l’autoengany,
i escudat en una democràcia de mentida en què, cada cop
més, els polítics capgiren la truita, traeixen el poble
i usurpen la sobirania popular; la tenen captiva i la fan anar allà
on volen a base de desinformació, ignorància i manipulació.
Un capitalisme basat en la filosofia del guany imparable, en l’enriquiment
sense fronteres i sense escrúpols —el tot s’hi val—,
en un increment continuat i insostenible, en un ús desaforat
de les energies fòssils, contaminats i cares, i que, per no respectar,
no respecta ni la natura ni el medi ambient. Un sistema cec, absurd,
girat d’esquena al futur i abocat, a mig termini, a l’autodestrucció.
Un sistema egoista, que idolatra la immediatesa i es burla de la sort
que puguin córrer els seus fills i els seus néts.
11.- Un llibre i un disc que ens vulguis recomanar. M’ho vaig passar bé amb El món de Sofia, precisament pel seu simplisme i el seu esforç d’esquematització. Pel que fa a disc, qualsevol d’Albert Pla.
12.- Un consell pels grups que comencen. Que hi fotin tota la tripa i no vulguin agradar a ningú més que a si mateixos. I sense por. El món és dels que s’arrisquen.
13.- I per finalitzar.. hauríem de tornar a ser hippies? Des que ser hippie vol dir oposar al sistema una nova actitud i un nou sistema de valors, sí. Antimilitarisme, anticapitalisme, ecologisme, respecte a la diversitat, alliberació sexual, llibertat de credo, justícia social… tot això forma part de la utopia hippie.
---------------BIOGRAFIA---------------
Pau Riba va néixer en una familia de 9 germans, tal com afirma ell: Vaig néixer en un ambient purità, cristià, culte i catalanista. Vaig anar a una escola progresista, la qual sa directora era madrina de mon germà. Els meus pares no em deixaven jugar al carrer. Sóm 9 germans. Jo envejava al meu veí Pedro Ruiz perquè a ell si que el deixaven jugar al carrer amb nens del barri. Nosaltres érem els nois de l’àtic, vivíem en un espai petit i no manteníem contacte amb la realitat. Vaig créixer en un gueto cultural molt cristià que m’ha deixat certa ingenuitat. Destacà inicialment per mantenir-se obertament en contra del sistema capitalista i per ser un dels primers autors que s’atrevia a jugar amb la psiquedèlia al nostre país. Pau Riba començà la seva carrera com a hippie que criticava el món a través de les seves cançons. També foren destacables les seves actuacions davant el govern franquista, era un autor que es mostrava clarament en contra del sistema polític espanyol del moment. Fou un artista que es va saber moure pels ambients adeqüats del moment, coneixent artistes internacionals i relacionant-s’hi per contrastar idees i músiques. En un moment de sa vida, va provar l’LSD, el qual li va canviar la vida. Va decidir muntar una comuna amb la Mercè a una torre a on avui en dia hi ha el “museu de la ciencia”. Matalassos per terra, robes indies i un reducte alliberat de prejudicis petit-burgesos atrauen als membres més atrevits de la “gauche divine” i de la “nova cançó. Pau Riba decideix ser cantautor, però de seguida va trencar amb els estereotips francesos de Brassens i va fundar amb els germans Batista el Grup de Folk. El concert dut a terme al Parc de la Ciutadella el maig del 1968 es va convertir en la referencia d’un moviment emergent que va aconseguir arribar a canviar costums sexuals, culturals i vitals de tota la societat catalana i posteriorment espanyola. Al arribar Tarradellas, els socialistes van acabar amb la festa de la rambla i van usurpar tots els moviments contraculturals i socials integrant-los al municipalisme. L’autor va viure la naturalesa sense pecat quatre anys seguits a Formentera després de fugir de la presó. La policia va precintar sa comuna a finals dels 60 i els va deixar sense res. Mercè, que estava de vuit mesos, se’n va anar a la Mola de Formentera a on van tenir els seus els dos fills sense comadrona. Va aprofitar per estudiar ciències simbòliques, astrología, alquimia i per composar un parell d’òperes inèdites. Al 1971 Pau Riba va asistir al festival internacional de música progresiva de Granollers que durà més de 20 hores i que portà a músics de gran categoría com King Crimson i els britànics Family. També hi actuà Jaume Sisa. Va ser un aparador únic en el qual es va mostrar la tendencia progresiva i psiquedèlica del moment, on també s’hi aplegaren un munt de joves hippies. Van retornar per anar al concert de Canet Rock el 1975 i s’instalaren a un pis de les rambles. Actualment Pau Riba viu a una torre próxima a Tiana, envoltat de natura per, en certa manera, continuar aïllat del món, el qual encara és imperfecte.
CARLES RIBA VIST PER PAU RIBA
1.- El meu avi ho passava tot pel sedàs de la raó. El meu avi era un utòpic; en definitiva, ell fugia d’estudi, no trepitjava la realitat. La realitat és el “me cago en Déu”, en un moment donat, en un altre moment és un cop de llamp que deixa les branques tortes. En canvi ell no, ell si ha d’explicar un arbre tocat pel llamp l’idealitza. El meu avi era un idealista absolut, utòpic. I per damunt de tot racionalista. La seva realitat, la que a ell li interessava era sempre passada pel sedàs de la raó, de la ment.
No, l’he llegit, però no molt. No l’he llegit perquè em costa, és a dir, t’obliga a fer constantment un esforç, un sobreesforç, diria jo, des del punt de vista sintàctic, per entendre què està dient. Però no només això, com sempre està parlant en abstracte, i quan concreta alguna cosa sempre són alegories i grans abstraccions. El goig, per exemple, que ell posa en majúscula, o l’ànima. Sempre està en un terreny abstracte i no saps mai de què cony està parlant realment. T’ho pots imaginar, però quan parles amb alters a veure què han entès, cada un s’imagina el que vol. Penso que això és buscat, però a mi se’m fa heavy, endinsar-me en aquest territori en el qual has d’estar constantment parant, tirant enrere, analitzant, i a vegades, més que això, des del principi fins al final et trobes una sola frase en la qual hi ha paréntesis i més paréntesis i etc. Jo, quan el vaig musicar, aquest era el gran problema que em trovaba. Com, només amb el to, pots expresar tants paréntesis dintre de tants paréntesis. Perquè arriba un moment que tu poses entre guions i dintre hi pots posar un paréntesi, però quan dintre d’aquest parèntesi que està entre guions hi ha un altre parèntesi ja no saps què més posar-hi. I ell això ho resolia a base de comes, tot era sintaxi, una sintaxi complicada, és una manera de versificar i fer el poema molt i molt complicada i racional, molt erudita, aquest és el problema, és un autor erudit que només poden entendre els que en saben molt.
Sí, el considero un gran arquitecte en el sentit que és un home que no va fer obres, no va fer varis poemes, va fer una obra, la seva vida va ser la construcció d’una gran obra. Des dels 13 anys ja va començar a preparar-se a estudiar el terreny, a llaurar els fonaments. Curiosament els seus primers llibres de poemes, al primer li diu Estances, que vol dir habitacions, el tercer llibre és les Suites, que són habitacions, dóna aquesta sensació de que ell va estar construint un edifici. Un edifici que crec que no eren pisos per llogar, era la seva propia casa, era l’edifici on ell es tancava del món per poder abstraure’s, per poder seguir en aquest món cent per cent abstracte en el qual ell es movia i feia el seu proselitisme moralista i purità... Una mena de fortaleza. Una mena de castell amb les columnes copiades de l’arquitectura grega, però els últims pisos, cada vegada més, arquitectura racionalista. Parets planes, idees molt rectilínies expressades de manera molt barroca.
Jo, que el meu avi és una persona important, no me n’adono mai, perquè és una cosa que des de la naixença ens han posat, no cal que ningú ens ho expliqui. Però en el meu cas, hi ha un moment en què jo començo a consolidar la meva propia personalitat, a tirar endavant, és en aquest moment quan me n’adono que el meu avi és una mena de llosa que porto al damunt, que m’anul-la, que em fa desaparèixer: “Ah! Així que tu ets el nét d’en Carles Riba! Aquest és el nét d’en Carles Riba! El teu avi, patapam. Carles Riba, Carles Riba, Carles Riba”. I s’acabava la història sense que ningú hagués dit ni com et dius. M’explico? Això era una cosa que em passava a mi i a tots els germans, i crec que li ha passat al meu pare i a tots els seus germans. No és una cosa imputable al Carles Riba, sinó que jo crec que és una cosa imputable més aviat a la societat que el mitifica fins aquest punt. És aquí quan jo entro en conflicte, no amb el meu avi, que pobre no m’ha fet res, ell directament no, precisament al contrari. Jo si el puc acusar d’alguna cosa és de no m’hagi fet res, que no m’hagi fotut ni puto cas ni a mi ni a ningú que no tingui un discurs a l’alçada per portar-li la rèplica.
“EXTRET DE LA REVISTA ROLLING STONES”.
“Creo que llevo once discos en 30 años... Me sigo considerando hippy. Financieramente tengo problemas. Cuando Serrat o la María del Mar cantan una canción mía, cobro un pellizco, pero no para vivir. Me lo hago todo yo, edito mis libros y discos porque no trago con los contratos abusivos”. ¿En 1970 no lo eran? “También, pero yo era jovencito y tragaba... Ahora, con lo que llevo corrido... Al firmar con una discográfica te obligan a firmar con una editora que se lleva el 50% de tus derechos, y pueden fraccionar tu obra, venderla y revenderla. Un abuso”. ¿Y cómo te hiciste hippy antes que nadie? No tuviste tiempo ni de copiártelo del extranjero. “Estábamos bajo una dictadura que, en Cataluña, era opresiva para la cultura. Nos parecía ridículo ser antifranquista y, luego, aceptar el sistema. El camino de la injusticia a escala mundial era el que seguíamos los hippies. La gente dejaba de trabajar, de estudiar, de lavarse... Los hijos se iban de casa y dejabana a la sociedad sin relevo generacional. La estrategia hippy pasaba por la no confrontación a la violencia del sistema, pero eso se acabó en mayo del 68. En París, se enfrentaron al poder. La forma que tuvo el Estado en Estados Unidos de reaccionar contra los hippies fue pactar con la mafia la adulteración de las drogas. La mafia salió ganando porque metió a la juventud en las drogas duras. Es una teoría mía, querían abortar la lucidez”.
LLETRARADA.
Lletrarada és la tercera recopilació de les cançons de Pau Riba que es publica. La primera Cançons i poemes, data del 1968 i va aparèixer, amb un pròleg de Raimon, a la col-lecció “Les Hores Extres”, que editava Ramon Comas. Conté la major part de les cançons que s’inclourien més tard a Dioptria, més algunes altres que han estat inèdites fins avui. Graficolororància, (1976), editat per Pastanaga – Els tebeollibres i prologat per Oriol Tranvía, inclou, en edició bilingüe cátala – castellà, una selecció de cançons des de Dioptria fins a Electròccid àccid alquimístic xoc. Les cançons estan il-lustrades pels col-laboradors de la revista Rock Comix. Transnarcís, (1986), va ser publicat com a llibre-disc, per Edicions de l’Eixample. La nostra selecció reuneix totes les cançons de Pau Riba editades en un disc, des del primer EP, Taxista, que es va publicar el 1967, fins a Astarot Universdherba, que conté aquest poema escrit a Formentera i enregistrat al Canet Rock del 1977, interpretat per Pau Riba i Perucho’s. La secció que obre el volum reuneix les primeres cançons de Pau Riba publicades als EP Taxista, (1967), Noia de porcellana, (1968) i L’home estàtic, (1969), que no es van recollir després a Dioptria. Hi figura també la cançó “Al matí just a trenc d’alba”, que va aparèixer a l’EP col-lectiu Miniatura, (1969), i la cançó que dóna títol a l’EP Rollo roc, (1979), que data de finals dels setanta i que, per tant, és posterior a les altres cançons d’aquesta secció. Cadascun dels discos publicats per Pau Riba entre 1970 i 1997 figuren en el llibre com a seccions independents: Dioptria I, (1970), Dioptria II, (1971), Jo, la donya i el gripau, (1971), Electròccid, àccid alquimístic xoc, (1975), Licors, (1977), Amarga crisi, (1981), Transnarcís, (1986), Disc dur, (1993) i Astarot Universdherba, (1997). L’epígraf CANÇONS INÈDITES inclou La llei polar trinitòria i cíclica de la natura, que es va presentar com a espectacle el 1972 i que fins i tot va ser enregistrada amb un aparell de dues pistes a Valencia, per Eduardo Bort. Es tracta d’un conjunt de cançons escrites a Formentera, que, amb Els prínceps de Rocamadour i temps arcaics, complementen Jo, la donya i el gripau. Les cançons d’Eskato-roc formaven part d’un espectacle que s’hauria hagut d’estrenar el 1984, apadrinat per Quico Sabatés. Es recullen també en aquesta secció les Tòries, o cançons amb dedicatòries, de diverses èpoques. El volum es tanca amb una ADDENCA PROSAICA on es recull el text de Pau Riba que acompanyava la primera edició de Dioptria, la resposta que va incloure-hi l’editor, i la resposta a aquesta resposta que va aparèixer a la segona edició del disc. Finalment es publica el text que figurava a De riba a riba, (1993), el disc de Pau Riba sobre poemes dels seus avis, que va tancar una antiga polémica per obrir-ne una altra. Pau Riba és autor, a partir dels anys vuitanta, de moltes cançons d’encàrrec. Per a Nina, Marina Rosell o Duble Buble, i també en castellà per al cinema, per a Àngela Molina o per a l’ignot grup Fénix. En algunes d’aquestes cançons, l’estil i ideari de l’autor són ben recognoscibles. Però hem preferit deixar-les de banda per evitar distorsions en la versió orgánica de l’obra de Pau Riba que es proposa a Lletrarada. També han quedat al marge de la selecció les cançons per a IRRI baba, l’espectacle que Pau Riba i Eva León van presentar a la plaça de Sant Jaume al 1987, i per als musicals Línea Roja, (1990), i l’efecte Alka-Seltzer, (1994); així com Roc impúber, un disc per al públic infantil que recull cançons de diversos espectacles promoguts per Eina d’Escola, (1992-1994).
EXTRET
D’AL-LOLÀLIA. VINDICACIONS I RE
22. QUI ÉS AQUEST PETIT DICTADOR? En un guió de TV3 –que duia un segell vermell de CORREGIT-, hi havia rectificat algunes as mal accentuades (que és el que pròpiament s’entén per correcció), però també hi havia substituït “com un nen amb sabates noves” per “com un gos amb un os”, “guanyar-se els cigrons” per “guanyar-se les llenties”, etc... (I això, naturalment, sense tenir en compte l’estructura o la lógica interna del text... per no dir, directament, la de l’autor). ¿Qui és aquest petit dictador que censura els cigrons per imposar les llenties... on jo hagués posat “garrofes” i un altre hagués dit “el pa de cada dia”? ¿Qui diantre és aquest carcamal que ens imposa la seva, de forma tan arbitrària com autocràtica, retallant-nos la llengua, limitant-ne l’ús, empobrint-la? ¿És la simpàtica Norma? ¿És un fill seu? ¿O és que d’un franquisme anticatalanista hem passat directament a un catalanisme franquista, i caldrà que tots acabem exercint d’antinormalitzadors?
25. PYR-OPS: EL FOC I LA PARAULA A Catalunya hi ha dones bellíssimes que encenen veritables fogueres al seu pas, i malgrat que, íntimament, els d’aquesta terra són homes tan galants i apassionats com altri, quan ens trobem abrusats al bell mig d’un qualsevol d’aquests grans incendis, els catalans ens hem de limitar a dir “amoretes” o tirar “floretes” –talment fóssim bambos, o nens petits- , quan els castellans es poden permetre el luxe de llençar un senyor piropo i quedar tan amples. Diccionaris anteriors al Fabra, a més d’especificar que el pirop és una pedra preciosa, varietat del granat, n’accepta l’acceptació que ara ens atura. L’equip Fabra, aneu a saber per què, la suprimí. ZASS! D’un tall net. ¿Per què suprimir una paraula tan eloqüent, tan específica, tan allunyada d’eufemismes i tan indicada per expressar allò que expressa..., a part de tan autóctona i genuina, puix que ve del grec? I és que, efectivament, “pirop” ve de pyr pyrós, que vol dir foc (pira, pirat, piròman), però també vol dir llamp, llum de les torxes, espurna dels ulls, ardor, ímpetu, pació, valentia, i d’ops-opós –ops amb psi-, que vol dir veu, cant, esbiec, so, expressió... paraula, i significa, per tant, “paraula ardent”, “expresssió apassionada”, “cant –o bel, si us fa més peça –impetuós”. ¿És això el que ens surt davant qualsevulla criatura que exerceixi en nosaltres un irresistible atractiu quan som guanyats pel foc de la pació? ¿O el que ens vaga és aclucar els ulls i tirar floretes als peus de l’ésser admirat? Jo crec que són “intensitats” distintes i que no ens faria cap mal tenir un vocable per cada cas.
4.- SABADELL I TERRASSA Rival –rivalis, en llatí- ve de rivus, riu. I malgrat la càrrega substantiva que duu en l’actualitat, de bones a primers no fou més que un simple adjectiu; topònim quan es referia a “un dels costats d’un riu”, toponímic quan feia referencia a “l’ocupant d’un d’aquests costats en relació amb l’ocupant de l’altre”. Per tant allò o aquell que és a l’altre costat, a l’altra riba; el veí. La rivalitat sempre s’ha donat entre “camps” oposats, entre ribes enfrontades i separades per un riu que les uneix de forma íntima i indissoluble. Imaginem que en un temps no molt llunyà tota aquesta part del Vallès és un sol feu, el senyor del qual té una sola filla, que s’enamora d’un capsigrany... de sang plebea, contrauen núpcies i tenen molts fills, uns tirant al pare, uns altres a la mare; per fi el plebeu s’enamora d’una altra dona i el senyor feudal pren una decisió salomònica. Divideix el feu i li diu a la filla: “Tu i els de ta raça us quedareu aquí i deixarem que els de la saba d’ell s’instal-lin allà”. Aquí serà Tarraça i allà Sabadell. L’home no s’adona que, en separar les ribes del riu sanguini, acaba de crear una ribalitat endémica, endogàmica irreconciliable...
12.- LOGONOMA DE FRANCESC FRANC Al segle III, i trobant-se encara sota el jou de la dominació romana, la Gàl-lia fou violentament enviada i definitivament colonitzada pels camavis, els brúcters, els ampsivaris, els cats, els sicàmbris... pobles, tots ells, de la baixa renània. El lligam que unia socialment totes aquestes tribus nòrdiques, germàniques, sota un sol apel-latiu era l’estatut de franquicia, de poble franc. Eren els francs. I frank era la paraula germánica que s’emprava per dir “lliure, exempt”... i també “liberal, generós, de tracte obert”. Aquests pobles són els que donaren nom a França; la terra dels francs. Entre francs i romans el nom de l’habitant de l’antiga Gàl-lia acabà per caure en la forma franciscus, adaptació de la germánica frankisk, que per exigències de la fonética trovaría en françois i després en français la seva forma definitiva. O sigui que franciscus, que és abans que françois i français, equival a francès. Per tant, Francesc vol dir francès: franc. Heus aquí el logonoma de Frances Franc, nom I cognom que, traduït del gallec al castellà oficial, desemboquen en Francisco Franco. És a dir, franc franc; lliure lliure; liberal liberal; generós generós; de tracte obert obert. Adalil de la franquesa, del franqueig, la franquitat, la franmaçoneria. No ho podem negar, Francesc Franc fou fran, sí... a l’hora de dictar amb franquesa total i absoluta el seu desig totalitari i no menys absolutista, però. Heus aquí fins quin punt la història pot arribar a ser cínica i nosaltre víctimes del més excels dels sarcasmes.
-- EXTRET DEL LLIBRET DEL CD "DIOPTRIA"--
1.- dedico aquest disc a la meva tia sunta i al meu avi pau romeva perquè són els dos únics herois del món petit i mesquí en el qual he viscut fins ara i que ara deixo (CODA) abandonat a la sort que ja fa tot un sac de pedres que és marcada i sabuda per tots aquells que a meitat d'un seu passeig han tingut la caritat o curiositat de donar-hi una ullada i per tots aquells que durant la seva fugida han tingut el valor de mirar endarrera de peus enfora i no s'han convertit ni en sal ni en salnitre ni en carnelita sinó en carn humana composta de cèl-lules curioses de boques interessades pel gust del temps i de cons i bastons abatuts pel vici d'assaborir els colors del vent vingut i bon dia sempre.
2.- me'n vaig i deixo el petit món familiar (familia ae: conjunt d'esclaus que pertanyen a un mateix amo o senyor) decentet i mig digne que xipolla immòbil en una mitja aristocràcia inventada per quatre pulcres celebritats casolanes amb l'autosuficiència de les quals s'ha anat ofuscant fins el punt de mitja nit quan les bruixes i els borinots els dimonis en forma de cabra i els enormes sàtirs mongívols de grans flautes penetrants fan fruir de sofriment les dones que somriuen amb cara de llàgrima i els homes que conten amb punts i comes i accents sobre les histèriques lletres d'or d'una cultura que s'alça fantasmal i ridícula damunt d'una plata de llautó argentat en mans de dotze savis patums que l'administren preserven i restauren de les tifetes dels coloms que no immigren ni emigren mai.
3.- me'n vaig i deixo aquesta enorme insalvable (a pesar d'en barraquer l'arruga i l'otto zutz - diplomat a espanya i alemanya) miopia i aquesta única immensa frustradora dioptria que redueix els horitzons immediats a un trist convenciment de clausura on hi van a refugiar-se els homes asexuats del sí perquè sí i s'hi amaguen de la realitat que els té una surra jurada a l'altra banda dels sants de fusta a qui professen una fe histèrica gratuïta i absurda que els mena al sacrifici del seu propi cos al martiri de la seva pròpia ànima i al sacrifici i martiri del cos i l'ànima de tots els seus semblants amb aquella bona fe estúpida i aquella maldat que és només patrimoni dels tontos.
4.- me'n vaig i m'enduc la meva tia sunta i amb ella tots els seus vestits tots els seus records i els seus vuitanta anys per destruir la temptació galdosa però certa de tornar qui sap si un dia a travessar les fronteres de l'univers pacífic i senil on ella deixava de tant en tant caure una bava davant de les meves cantades dominicals durant el cafè aigualit de cap a la mitja tarda i després de fer-me l'eterna pregunta de si hi volia sucre a la qual jo contestava com sempre que m'agradava sol com l'avi pau que entre netejar-se les ulleres i deixar passar el tic nerviós que a cada instant li arrugava les celles i el nas i la boca intentava dissimular una satisfacció i un orgull de mi que les dones presents de la família s'afanyaven a denunciar-me de seguida i d'amagatotis totes tenien una debilitat per mi ja veus no hi podien fer més i amb els ulls humits
5.- me'n vaig i m'emporto la tiasunta i l'avipau per allunyar la possibilitat d'haver de tornar algun dia a recollir les estones i les històries i paisatges que varen dibuixar amb les seves ungles assenyades damunt la meva memòria infantil i adolescent el mosaic blau i blanc del mirall de rebedor mallorquí la pols immòbil travessada pel sol ratllat de la persiana del cosidor el soroll del foc i la lluïssor de la salamandra les nits a les fosques l'autoritat impossible de la seva mà indignada el relliscar familiar de les sabatilles damunt les fredes rajoles grogues i exagonals el seu somriure desdentegat i la fràgil i tràgica història de la seva solitària solteria les passejades de la mà de l'avi amb las golondrinas las palomas las gaviotas l'escullera la torre del port colon el parc de les feres el museu marítim i els soldats i els corredors envernissats de vermell el ressò dels seus passos a l'altra punta del pis la fredor antiga l'olor respectuosa de casa dels avis l'alegria del dia de reis la dignitat corpòria de les habitacions i el regust polsós de la república la sensació estranya de la malaltia i el soroll dels cotxes a l'altra banda de la plaça els tramvies i les xemeneies dels barcos em despertaven l'enyorança de més enllà del port
6.- me'n vaig i m'enduc la meva tia assumpta viñas que intenta seguir-me amb dificultat i camina a poc a poc però amb l'aplom de les persones que no han tingut necessitat de pensar ni de dubtar per mantenir una fe fins a la fi dels seus dies i m'enduc també el meu avi pau romeva que vaig veure allunyar-se carrer enllà suaument amb la resignació i la perseverància dels homes que s'han capficat tota la vida i s'han barallat per mantenir una fe i amb el seu caminar anàtid i balandrejant al ritme de la seva ranera fins que la llunyania i el balanceig el convertiren en una vela solitària en el mar blau marí de les meves llàgrimes, i me'ls emporto finalment per donar via lliure al sentimentalisme i evitar així l'error d'excloure'ls de l'acceptació conscient i lliure d'aquest món familiar i mesquí en el qual he viscut fins ara i que ara deixo (TORNAR AL CODA)
7.- me'n vaig i deixo aquesta covarda vella tan salvatge terra me'n vaig i abandono aquesta pobre bruta trista dissortada pàtria me'n vaig i em despedeixo dels familiars i amics i també de mn. guix -actual bisbe auxiliar de la diòcesi de barcelona- el qual creient facilitar-me el bitllet d'entrada em donà sense voler el bitllet de sortida cap al país de les faltes d'ortografia on el cel s'il-lumina cada dia amb els colors de l'alba i el crepuscle on els a rbres s'omplen amb les cançons de les flors i dels ocells on les ones s'exciten amb els pessics dels crancs on els camps no paren de riure amb les pessigolletes de les pluges i els dragons i on la terra transparent deixa veure el paradís que amb la poma cruspida torna a ser prometedor qui sap
Pau Riba
AMB PA HEREDAT ENTRE 2 MÓNS SÓC 1 SAN WITCH DE SOL I TUD
víctima del 6tema han transcorregut nou anys ben bons des que el seu primer editor s'inquietà sobremanera per culpa de la dedicatòria que vaig escriure quan aquest primer disc anava a sortir al mercat. s'inquietà fins a tal punt que se sentí impulsat i obligat a erigir-se en portaveu capdavanter de tot un poble per organitzar la defensa concèntrica que havia de protegir la pàtria contra els atacs inofensius d'un artista adolescent. fou una creuada absurda contra fantasmes onírics que amenaçaven amb desencaixar la faixa que desesperadament cenyia al seu voltant per contenir aquell món d'adepositats intestines: fou un acte abnegat i resolut que veritablement es mereix el qualificatiu d'heroic, i digne del mateix herodes. perquè sense ell, sense aquest acte risible i ridícul, la cultura hauria perdut una relíquia, la història hauria perdut un document preciós, i possiblement en pau riba hauria seguit ignorant les seves facultats profètiques i mediúmniques de navegant solitari. cal reconèixer, si hem de fer honor a la veritat, que quan repetia me'n vaig me'n vaig, en el moment d'escriure, exagerava poètica -i lícita- ment una mica. però des del moment que el meu text fou replicat, l'exageració es convertí en una patètica lectura del pervindre.
7 de justícia ningú em convencerà de que no fou el propi arcàngel qui, amenaçant-me amb l'espasa de foc, m'acorralà fins a expulsar-me del paradís, de la meva infància. ho féu disfressat de jutge i utilitzant contra mi tota la implacable maquinària de la injustícia, amb aquesta demencialitat èbria i obstinada que només dóna l'esgrima heterogènia de casualitats i absurds; fou una fanfarronada extrema que, amb sorneguera ironia, acabà de vessar les ganes que ja tenia de deixar aquesta covarda, vella tan salvatge terra i abandonar la pobra, bruta, trista i dissortada pàtria, per allunyar-me, sur-en-sí, cap al país de les faltes d'ortografia. el fet és que no tan sols -ni tan sol- me'n vaig anar, sinó que el disc em va seguir al darrera i junts desapareguérem del mercat.
el 10te hereditari observat amb contafils, el destí desdebena inexorablement les madeixes del pervindre seguint el punt de trama del tissú que els nostres avantpassats confeccionaren en tramar l'or dit de les seves vides (el món pare és enginyer textil) i l'atzar, com casual engranatge pertorbador de l'enrollament coïncident en els dispositius bobinadors, governa l'estiratge i la torció -o falsa torció- de les nostres metxes, per aconseguir el riscat característic del fil que cagaran les llençadores, calades per les meuques reculatacs entre les fibres contemporànies, en la textura d'aquesta tela marinera que serà l'únic abric contra els avatars del futur incert. els meus avis foren, de la miopia a la deuteroscòpia -com jo-, incansables buscadors d'absolutes veritats literàries (sobretot, i més encara que els dos que em són tocaios i padrins, el meu primer cognomador). i jo, profundament marcat per l'elegíaca presència el-líptica de la posseïdora del segon cognom elidit (substituïda per dues germanes solteres donzelles ties àvies d'un servidor), estic destinat a prosseguir i continuar exhaurint aquesta busca infatigable fins a perdre'm entre fòsculs, lígules grogues, sèssils inflorescències bracteades i petits capítols corimbífers de compostes aquillees, o entre les estriades flors blavoses i els aquenis agullonats i berrugosos de la borraginància manuela (la ma mare és jardinera i enginyera floral) per tal de trobar etre totes la flor impossible i xuclar el nèctar virginal de la mamiil-la miraculosa per extraure'n la mel immaculada dels jocs florals.
salt en el 8 per això m'atrau l'hortigrafia i per això me'n vaig anar fins al país de les faltes d'ortus graphie que, abans que correcció gràfica, vol dir naixença del símbol. perquè només aixís, ficant-se pels intersticis, espiant a través de les més mínimes escletxes, jugant a fer entre les esquerdes diminutes, colant-se pels petits esborancs i aprofitant les dreceres imperceptibles que hi han entre els símbols, és possible llençar-se als abismes i travessar les selves que circumden la virginitat; només aixís, infiltrant-se en les grans falles corredisses, assetjant les enormes faltes tenebroses i esperant el moment propici per fer un salt en el 8, és possible violar la pura falta d'aconteixement i trair la pròpia essència; només aixís, explorant tot allò que és eludit, capbussant-se en els espais inal-ludits, deixant-se espirar, lúdicament, per les centrífuguesel-lipsis desintegradores, és possible conquerir l'etern eludit: el cor lucífer de l'estrella, el cos de ment de la no matèria, per irradiar un destí solar de solitud solidària com és el del trobador que ja no busca: el sòlit sol-lícit pacífic arribat.
el 9 sentir ara sóc en eclíptica riba entre dos móns: un món familiar i un món estrany; un món ortogràfic, ortopèdic i ortodoxe, i un món il-limitat per la falta de finitud; un món illarant d'estrafolàries companyies, i un món sentit dolorosament solitari; un món profanat per violacions inevitables, i un món pur, essencial, inviolable; un món teixit per infantines voluntats costureres, i el món d'una sola voluntat aventurera: el jo ker que fa ballar la baralla que fa ballar el jo ker i el que jo ker dir és molt senzill: el jo-quer juga els seus jocs amb una voluntat irrefrenable: la de seguir n d'avant passats per guanyar perdre's el verí verídic de la simple traïdora veritat
Barcelona, 22-10-78 Pau Riba
|
